“Mai et perdis una bona crisi”

Aquesta frase, pronunciada per Hillary Clinton en una visita a l’Eurocambra l’any 2009, en plena crisi financera i atribuïda a Rahm Emmanuel, maquiavèl·lic assessor de la Casa Blanca, es podria transposar ara, fins i tot en el seu context, doncs la secretària d’Estat feia esment en la seva intervenció a la manca de lideratges forts que té el món i cap a on ens portaria aquesta situació.  Això no ha canviat des d’aleshores, més bé ha empitjorat, exposant-nos a diverses crisis sistèmiques a la vegada aquest 2020, amb la crisi sanitària com a factor d’acceleració exponencial: 4a revolució industrial, canvi climàtic, relacions EEUU-Xina, estatut de Hong Kong, Brexit, augment desbocat del deute, crisi de drets civils, etc.



Segons les principals consultores, davant de situacions d’incertesa, les organitzacions tenen el deure de defensar-se amb solucions adaptades i dades monitoritzades per consellers externs que les validin, per allò de que moltes vegades els arbres no deixen veure el bosc, només quan es poden veure les coses amb perspectiva i s’analitzen les dades reals sense sentimentalismes, es pot veure clar quin es el camí a seguir, quins son els problemes i posar-hi solució. Ara, això sí, cal triar bé els assessors, mai un bon conseller serà complaent amb qui el paga. El pitjor que pot venir immediatament és una mala gestió de les expectatives a través de dades mal interpretades.


Les accions de salvaguarda executades fins ara amb més o menys encert són de manual. Primer calia apuntalar la casa perquè no caigués. Com? Assegurant la salut de les persones, assegurant la liquiditat dels comptes, reduint les inversions no estratègiques i assegurant el“core business. Un cop fet això (qui no ho hagi fet el convido a no perdre el temps, desprès de l’estiu vindrà el 2on round) hem de ser conscients que ens trobem en un punt d’inflexió estratègic, on algunes coses que funcionaven bé ja no ho faran més i on algunes regles del joc canviaran per sempre degut a l’aparició de noves forces que ens obligaran a repensar de cap a cap els models de país, industrials i de sectors sencers, amb la dificultat afegida de que la direcció del vent encara no està prou ben definida, però de l’elecció del rumb i sobre tot de la perícia en governar la nau en aquest context extremadament variable en dependrà l’arribada a port segur. Per tant, és a partir d’ara quan veurem si hi ha talent al pont de comandament o si a les diferents crisis n’hi sumem una darrera per incompetència.


Per il·lustrar els perills que ens aguaiten, em permetré un apunt històric. Com sabeu els exèrcits romans tenien prohibit creuar el riu Rubicó, doncs això implicava de facto canviar el règim accedint a Roma. Juli Cèsar va passar a la història amb lletres majúscules per haver-ho fet amb èxit l’any 49aC, passant a l’història tant pel seu carisma, com per les seves victòries. Però, també, pel seu paper decisiu en la transformació de la  “república” en una “monarquia”.


Salvant les distàncies, la història té una llarga galeria de personatges rellevants que han fet evolucionar règims democràtics cap a règims autoritaris: Hitler, Franco, Somoza, Mussolini, Napoleó, Pilsudski i molts altres. Dins del món de la empresa, amb la cultura del management moltes vegades ha passat el mateix.


Tot això ve a tomb perquè de la direcció que emprenem ara en dependrà si evolucionem directament cap a un model d’innovació on la ciència i les dades reals siguin protagonistes permetent la participació activa dels subjectes (ciutadans, treballadors.., segons el cas) en la presa de decisions, com ens permet la tecnologia, o entrem encara més en una fase involutiva de destrucció de valor, amb més mentida, més populisme i més autoritarisme que ens portarà cap a una nova crisi més letal en un futur pròxim amb la responsabilitat personal d’haver votat cada u de nosaltres durant massa temps amb una pinça al nas d’entre els més mediocres, el menys dolent. Alea jacta est”?


Follow the article in its original edition:



Contact Me

  • Icono social LinkedIn
  • Twitter

 © 1997-2020 by Jaume Torres